DE VACANCES A ASTÚRIES

Seguint en los relats de lo que hem fet durant l’estiu volem explicar allò que ens feia més il·lusió.  Lo viatge de pesca a Astúries.

Vam estar tot l’any recopilant informació sobre la normativa de pesca al Principat.  I podem avançar que no ha sigut una feina mica fàcil.  Llegir lo butlletí, intentar entendre-ho i desprès un parell de trucades al govern asturià que, tot sigue dit, ens van atendre molt amablement i ens van resoldre tots los dubtes.  A més d’això vam estar buscant informació sobre quines són les mosques més efectives al riu que teníem pensat.

Con que l’any d’antes ja havíem estat, més o menys ja teníem idea d’on volíem anar.  Lo nostre destí havia de ser lo riu Cares.  Concretament volíem pescar lo tram que comença al camping d’Arenas de Cabrales.  Un entorn fantàstic i on l’any passat vam poder veure moltíssimes truites encebant-se.  Érem tot emoció.  Tanta emoció érem que vam descuidar aspectes essencials com que vam anar a pescar los dos darrers dies de la temporada.  I tantes ganes teníem de pescar que lo primer dia vam entrar al riu a les quatre de la tarda, en una calor que flipaves.  Com era d’esperar allí ni encebes ni mosques ni rés de rés.  De tota manera anàvem molt motivats i vam llençar la mosca seca a dret i esquerre esperant que en qualsevol moment sortís la sorpresa.

Prova evident de lo motivats que estavem

Rés de rés. Desprès de tres hores estàvem esgotats i tot i poder gaudir d’un escenari excepcional la nostra moral no aguantava més.  Sortint del riu ens vam trobar un xiquet que estava pescant amb una corda de mosques ofegades.  Li vam preguntar que tal havia anat i ens va treure una preciosa truita de la butxaca.  Ens va donar un ensurt de mort.  De sobte trobar-te davant d’un cadàver de la tant desitjada truita ens va paralitzar.  Quina llàstima, però con que tampoc no era rés il·legal nos ens vam veure en cor de fer lliçons de rés.  Lo que vulgui entendre què és la pesca esportiva ja ho hauria d’entendre.  De tota manera vam aprofitar per veure una mica quines mosques feia servir, a quines hores estava pescant i vam tractar de traslladar-ho a la nostra obsessió per la pesca a mosca seca.

Al dia següent ens vam arrimar a Arenas de Cabrales i a una botiga vam comprar unes mosques ofegades en forma de formiga amb ales, ja que estava bastant núvol, i unes altres que ens van aconsellar a la botiga.  Vam fer una mica de turisme, vam dinar tranquil·lament i al tard vam tornar a baixar al riu.  Vam ficar una mosca seca en paraxut feta amb seda gutterman R753 color del número 5 i una formiga d’ales ofegada en tàndem.

Les mosques pescadores.  Sobretot la de dalt.

Al primer llançament Pau va tenir la seva primera picada, tot i que no va clavar rés.  Bé això sembla que comença a funcionar.  Acabo de para la canya i començo a llençar lo meu tàndem.  Una picada a la formiga alada ofegada i la moral ja tornava a estar en forma, tot i que no vaig aconseguir clavar rés.  Vam continuar pescant i veien com les truites s’encebaven sobretot a sota dels arbres de les vores.  Llençàvem i les picades s’anaven succeint, però no aconseguíem clavar rés de rés.  Finalment veient que picaven sobretot a la mosca en paraxut vam prescindir de la formiga alada, per veure si així aconseguíem no fallar les clavades.  Però les continuàvem fallant totes.  Lo que estava passant era que hi havia milions de truites molt petites que picaven sense parar, però cap tenia prou tamany com per a aconseguir clavar-la.

Sembla mentida que poguessim estar pescant astí.

Frustrats, tot i que menys que lo dia anterior, vam abandonar la jornada de pesca.  Al dia següent vam tornar sense la pressió de la pesca, a banyar-nos i a observar lo riu en la tranquil·litat que dona saber que no anàvem a pescar.  Bé, lo de banyar-nos va ser anecdòtic, ja que lo Cares està tant fred que és impossible estar més de un segon submergit.  Des de la vora, Pau, en unes gafes d’aigua embotia lo cap a dins de l’aigua i sortia sorprès de la quantitat de truites que és veien.  Això sí, totes petites, lo que demostra la bona salut del riu i que una altra vegada ens hem de prendre les coses en més calma i planificar les jornades de pesca més en lo cap.

En sortir d'Astúries vam fer turisme per Euskadi i no vam poder evitar anar a Basauri, que es allà on viuen los protagonistes de "Que Vida Más Triste" Borja Pérez i Joseba Caballero.  Ens vam esta foto, però, per més que vam buscar no vam trobar lo Chiripas ni lo Chupacabana.