Això és un bloc per a pescadors especialitzats en respectar lo medi ambient i en gaudir de les jornades de pesca en bona companyia.
Translate
lunes, 24 de diciembre de 2012
martes, 4 de diciembre de 2012
DE VACANCES A ASTÚRIES
Seguint en los relats de lo que hem fet durant
l’estiu volem explicar allò que ens feia més il·lusió. Lo viatge de pesca a Astúries.
Vam estar tot l’any recopilant informació
sobre la normativa de pesca al Principat.
I podem avançar que no ha sigut una feina mica fàcil. Llegir lo butlletí, intentar entendre-ho i
desprès un parell de trucades al govern asturià que, tot sigue dit, ens van
atendre molt amablement i ens van resoldre tots los dubtes. A més d’això vam estar buscant informació
sobre quines són les mosques més efectives al riu que teníem pensat.
Con que l’any d’antes ja havíem estat, més o
menys ja teníem idea d’on volíem anar.
Lo nostre destí havia de ser lo riu Cares. Concretament volíem pescar lo tram que
comença al camping d’Arenas de Cabrales.
Un entorn fantàstic i on l’any passat vam poder veure moltíssimes
truites encebant-se. Érem tot emoció. Tanta emoció érem que vam descuidar aspectes
essencials com que vam anar a pescar los dos darrers dies de la temporada. I tantes ganes teníem de pescar que lo primer
dia vam entrar al riu a les quatre de la tarda, en una calor que flipaves. Com era d’esperar allí ni encebes ni mosques
ni rés de rés. De tota manera anàvem
molt motivats i vam llençar la mosca seca a dret i esquerre esperant que en
qualsevol moment sortís la sorpresa.
Prova evident de lo motivats que estavem |
Rés de rés. Desprès de tres hores estàvem
esgotats i tot i poder gaudir d’un escenari excepcional la nostra moral no
aguantava més. Sortint del riu ens vam
trobar un xiquet que estava pescant amb una corda de mosques ofegades. Li vam preguntar que tal havia anat i ens va
treure una preciosa truita de la butxaca. Ens va donar un ensurt de mort. De sobte trobar-te davant d’un cadàver de la
tant desitjada truita ens va paralitzar.
Quina llàstima, però con que tampoc no era rés il·legal nos ens vam
veure en cor de fer lliçons de rés. Lo
que vulgui entendre què és la pesca esportiva ja ho hauria d’entendre. De tota manera vam aprofitar per veure una
mica quines mosques feia servir, a quines hores estava pescant i vam tractar de
traslladar-ho a la nostra obsessió per la pesca a mosca seca.
Al dia següent ens vam arrimar a Arenas de
Cabrales i a una botiga vam comprar unes mosques ofegades en forma de formiga
amb ales, ja que estava bastant núvol, i unes altres que ens van aconsellar a
la botiga. Vam fer una mica de turisme,
vam dinar tranquil·lament i al tard vam tornar a baixar al riu. Vam ficar una mosca seca en paraxut feta amb
seda gutterman R753 color del número 5 i una formiga d’ales ofegada en tàndem.
Les mosques pescadores. Sobretot la de dalt. |
Al primer llançament Pau va tenir la seva
primera picada, tot i que no va clavar rés.
Bé això sembla que comença a funcionar.
Acabo de para la canya i començo a llençar lo meu tàndem. Una picada a la formiga alada ofegada i la moral
ja tornava a estar en forma, tot i que no vaig aconseguir clavar rés. Vam continuar pescant i veien com les truites
s’encebaven sobretot a sota dels arbres de les vores. Llençàvem i les picades s’anaven succeint,
però no aconseguíem clavar rés de rés.
Finalment veient que picaven sobretot a la mosca en paraxut vam
prescindir de la formiga alada, per veure si així aconseguíem no fallar les
clavades. Però les continuàvem fallant
totes. Lo que estava passant era que hi
havia milions de truites molt petites que picaven sense parar, però cap tenia
prou tamany com per a aconseguir clavar-la.
Sembla mentida que poguessim estar pescant astí. |
Frustrats, tot i que menys que lo dia
anterior, vam abandonar la jornada de pesca.
Al dia següent vam tornar sense la pressió de la pesca, a banyar-nos i a
observar lo riu en la tranquil·litat que dona saber que no anàvem a pescar. Bé, lo de banyar-nos va ser anecdòtic, ja que
lo Cares està tant fred que és impossible estar més de un segon submergit. Des de la vora, Pau, en unes gafes d’aigua
embotia lo cap a dins de l’aigua i sortia sorprès de la quantitat de truites
que és veien. Això sí, totes petites, lo
que demostra la bona salut del riu i que una altra vegada ens hem de prendre
les coses en més calma i planificar les jornades de pesca més en lo cap.
En sortir d'Astúries vam fer turisme per Euskadi i no vam poder evitar anar a Basauri, que es allà on viuen los protagonistes de "Que Vida Más Triste" Borja Pérez i Joseba Caballero. Ens vam esta foto, però, per més que vam buscar no vam trobar lo Chiripas ni lo Chupacabana.
miércoles, 31 de octubre de 2012
TARAZONA CITY
Continuem
explicant tot allò que hem fet durant l’estiu i ho em explicant un dels viatges
que més ens ha agradat. La visita al pantà de Santa Ana a Tarazona.
Vam sortir
un diumenge al matí amb la intenció de passar allí lo dia, ja que a lo tonto a
lo tonto està llunytet. Unes bones dues hores i mitja de camí (si és
pobre i no agarres l’autopista). Quan vam arribar a Tarazona city vam
quedar sorpresos de tot l’art mudejar que conté. Una
primera impressió ens va deixar en ganes de tornar-hi en temps i fer una mica
de visita cultural.
Lo primer
que vam fer va ser treure lo tiquet i preguntar com arribar-hi i ens ho van
indicar molt amablement.
Anàvem una
mica mosques, ja que ens havien explicat que allò era un festival de pescar i
no parar. Quan alaben tant un puesto tenim certa tendència a desconfiar,
ja que moltes vegades nos saps ben bé si ha tingut qui t’ho conta un dia
excepcional o realment és la tònica general. En la nostra
habitual mala sort vam pensar que probablement aquell dia los deus de la pesca
no ens serien favorables.
Vam muntar
los trastes en una ventolera que no és podia ni estar. Vam aprofitar les
restes de prenso del concurs anterior. Medim l’aigua i en veure que hi
havia un fondo bastant regular comencem a pescar. Concretament
comença a pescar Pau a l’anglesa. Jo tenia que muntar la enxufable
i hem resistia un mica, ja que hem feia por que l’aire me la partís.
No van
passar més de deu minuts que ja va començar lo festival. Una picada i Pau
clava la seva primera carpa que comença una gran lluita. Treu fil del
carret, doblega la canya i dibuixa un gran somriure a la cara de Pau que és
deleita en una lluita que és prolonga uns deu minuts. Al final va eixir
una carpa de un quilo escàs. Però lluitava com si peses deu.
M’animo i
munto l’enxufable mentre Pau ja treballa un altra carpa. Aconsegueixo
llençar, tiro una bola de cebo i tres carpes pugen a espentes a menjar-se-la
abans que toque fondo. Clavo la primera i la trec, a tot això Pau
ja en portava tres. Trono a llençar i ara ataquen lo suro. Estem
desbordats en les picades i no tenim temps de res que no sigui treballar les
carpes i mirar d’ensalabrar-les. Desprès de dues hores comença a ploure i
a fer un vent huracanat que ens obliga a plegar completament xops.
Impressionant.
No tenim paraules per a descriure lo bé que ho vam passar. Recordava les
pescades de carpes que és feien a Mequinensa fa més de vint anys, quan en poca
cosa podies pescar més de vint carpes en tres o quatre hores de pesca.
Però es que astí encara és pescava més... Això sí, hams com màxim del
catorze, fils i goma no massa dobles i suros com més petits millor (tot i que
això ho marca una mica l’aire que faci) ja que encara que no ho sembli són peixos
de picada subtil i és solten amb molta facilitat.
Però no tot
és fantàstic. Animat per la fabulosa
jornada de l’estiu hem vaig apuntar a l’Open Jata de Tarazona. Puc avançar que rés a veure lo pantà que vam
visitar a l’estiu en lo pantà que hem va tocar pescar a l’octubre. D’una banda, pescadors de Tarazona, hem van
comentar que al puesto que hem va tocar no havien aconseguit mai treure
peix. D’altra banda acabava de caure la
primera nevada al Monayo i hem vaig fotre de fred tot lo matí. Resultat una carpa de dos quilos i mig, lo
quit de l’enxufable trencat per un altra carpa que damunt és va escapar i tres
picades que no vaig veure a temps pel sol que hem pegava als ulls. Total que no vaig saber gestionar bé la
pesca degut a la confiança de les picades de l’altre camí.
Us deixem
unes fotos de l’estiu pa fer enveja.
miércoles, 17 de octubre de 2012
STREAMERS
Bé, ara que sembla que la temporada de pesca
va de cap a caiguda, potser ja va sent hora de explicar tot allò que hem anat
fent durant l’estiu.
Resulta que ens van agarrar de repent moltes
ganes de anar a pescar black bass a mosca i ens vam passar una tarda sencera
muntant streamers en materials d’allò més econòmic. La major part comprat als xinos. Una perruca blava brillant amb reflexos
negres, uns esparts brillants amb moltes tonalitats, un plomer fet de plomes de
gall tintades de diferents colors, uns abaloris en forma de diàbolo en blanc i
negre per a simular ulls, una cortina vella que sembla feta de “chenille” i
unes plomes de marabú completen lo muntatge, que com podreu imaginar és més
divertida la part de recopilar material que la de muntar en sí. Fa temps vam llegir un article que deia que s’han
de tenir ulls de muntador per a poder veure materials de muntatge a qualsevol
lloc, sigue la vora d’un contenidor, una botiga de xinos o caviant les cortines
de casa. És aquesta obsessió la que ens
va portar a convertir una vella capsa de cintes de video en una capsa per a
streamers.
Muntatges fets amb ploma de marabú, uns pels de perruca verda brillant, espart de colors, ulls de diàbolo i en lo cas del de color verd ploma de gall tintada de verd. |
Lo mateix muntatge en roig i cua blava |
Una vista general d'uns quans d'estos bitxos amb alguna variació. |
Una vista de la capsa per fore. La decoració és cosa de la Iris que fa uns dibuixos fantàstics. Podeu observar que porta una tira per a poder-la tindre penjada i que no caigue a terra. |
Bé, en quan a la efectivitat de estes creacions haurem d'esperar una mica, ja que lo dia que les vam voler provar feia molt aire i va ser imposible llençar la cua de rata, així que entre unes coses i altres sen's ha passat l'estiu sense poder povar-les.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)