Pos resulta que desprès de tota una vida pescant i una mica
menys de temps fent-ho en diferents concursos encara no havia anat mai a un
concurs provincial i vaig decidir enguany apuntar-me. I això que coneixia de primera mà
experiències d’altres pescadors i no eren massa esperançadores. Que si un any havia pedregat, que si un altre
l’aire no deixava ni treure la punta de la canya... Bé, vaig fer lo valent i cap a Mequi a passar
dos jornades de pesca en companyia d’altra gent de tot Aragó, que sempre pots
aprendre coses noves.
Al final lo temps va acompanyar, tot i que lo
dissabte quan vam arribar als puestos de pesca estava plovent bastant, però
abans de començar a pescar va parar i vam poder pescar sense cap més problema.
La veritat és que anar a un concurs d’eixes característiques
resulta molt enriquidor. Molta gent en
molt material i converses de les que se poden treure moltes idees. També mirar com pesquen los que tens al
voltant te dona aire fresc i noves estratègies.
Vaja, que si sou pescadors i teniu ocasió d’anar a un concurs d’estes
característiques no us ho hauríeu de deixar perdre.
La consigna en un primer moment era: “la primera màniga
salvar la porra” En deu minutets ja
tenia un microalburno a dintre del sac.
Objectiu complit. Ara només
quedava dedicar-se a allò que piqués.
Con que lo següent microalburno va trigar com mig hora en picar vaig
ficar-me a pescar en la canya “enxufable” a veure si era capaç de treure algun
escardí o gardó.
Cap a mitja tarda va aparèixer una part de la meva “hinchada” La Marina i el Pau. No vaig tenir més remei que confessar la
veritat. No estava pescant un
sacre! Pau és va assentar a la meva vora
i vam començar a fer un vudú made in APM:
“Oh mamansivaya!” “Oh
mamansivaya!”
I poc desprès del vudú va picar un escardí no massa gros,
però us juro que tan aviat com vam repetir la lletania de l’oh mamansivaya! Va picar
un escardí tremendo que hem va fer treure un bon bocí de goma, mentre los
pescadors de la vora s’ho miraven amb una mica d’incredulitat i, perquè no,
pregant a la Verge del Baix de Línia i de l’Ham poc Clavador, que aquell bitxo
és soltés i no arribés al meu sac. I
desprès va picar un altre, i astí va ser quan ja va tocar lo pito que anunciava
lo final de la primera màniga. Una
llàstima no haver ficat l’oh, mamansivaya una mica més aviadet a la zona de
pesca.
Així va acabar lo primer dia on vaig quedar lo sis de
cinquanta, cosa que no està mica malament donat lo meu nivell de pesca que no penso
que passi de discret.
Lo diumenge... Bé, lo
diumenge no va anar tant bé. Hem va
faltar la “hinchada” i fer lo vudú un sol no funciona igual. Les captures van passar a ser menys que
discretes. Uns quants microalburnos malt
pescats i ni una sola picada a la canya “enxufable” Un avorriment i un cacao mental absolut de tractar
de modificar la fondària de pesca un i un altre camí, pescar tots los nivells
de l’aigua amb totes les combinacions possibles i variant la consistència del
cebat i no aconseguir rés de rés.
Resultat lo quaranta-cinc de cinquanta.
Pff, una gran cagada. En arribar
a casa, clar lo catxondeito habitual en estos casos.
Dilluns, amb gran sorpresa, rebo un correu on veig amb
sorpresa que estic classificat per a competir al campionat d’Aragó. “ Toma,
toma i toma!” Vale no és una gran
victòria, passo lo vint-i-set de trenta possibles, així que tranquil xaval,
però con que era lo primer camí que anava i tenia poques esperances estic
supercontent.
OH MAMANSIVAYA!
