Diumenge a la nit
vam trobar al Joan, cosí i nebot nostre, que ens va dir tot emocionat que al
dia següent se’n anava a provar sort al siluro.
Con que fa dies que ens apetia treure un bitxo ben gros ens hi vam
apuntar. Així que lo dilluns cap allà
les set de la tarda vam començar a carregar trastes i ens vam plantar a la vora
del riu. Quina moguda!
Lo primer de tot
presentar-nos a l’Oriol i a l’Adrià que eren dos amics del Joan que venien a temptar
la sort dels leviatans. Desprès
descarregar la piragua i tots los catxarros de pesca, que en tanta gent feien
una mica de bulto.
Quan vam aconseguir
muntar les canyes sense treuren’s un ull o clavar-nos los hams a les mans i la
roba, va començar lo festival de llençar
les canyes. Lo Joan que és fica a la piragua
i li donem l’aparell de pesca per a que lo pugue col·locar a l’altra vora. Lo que és fa és deixar lo carret fruix per a
que pugui avançar amb la piragua. Un cop
arriba a l’altre costat de riu buscar un
puesto bo pa lligar un bocí de fil que vagi de la línia a un camal, de tal
manera que desprès podem tensar lo fil de la canya i quan lo bitxo en qüestió
pìque, trenca lo fil fen un gran pef. S’explica
ràpid, però lo pobre Joan va començar a les vuit a col·locar les canyes al
puesto i hasta les deu va estar anant i
venint de una vora a l’altra en la piragua.
La darrera canya la va col·locar amb una llinterna al cap. A tot això los mosquits que se’ns anaven
menjant vius, i a Joan encara més.
Desprès bé l’espera
desesperant. Lo silenci de la nit. No passa rés de rés. Bé això seria bastant poètic, lo cert és que
los peixos no paraven un moment.
Coetades de siluro per aquí, una carpa que salta cap allà. Buf, un no parar i nosaltres en cara d’estúpids
pensant que un d’aquells peixos escandalosos anunciava lo que havia de ser la
gran picada. Per a fer més amena la
espera vam començar a contar les típiques històries de pescador. Peixos que creixent a mida que passa lo
temps. De tant dir lo gros que era cada
vegada se te separen més les mans i acabes en autèntics monstres increïbles. Quin temps aquells en que no hi havia mòbils
que deixaven constància de la teva mentida.
Ara ja hem perdut hasta la capacitat de contar mentides, sort que encara
ens queda lo Photoshop.
De sobte, en mig de
les històries i les coetades un tremendo pef trenca l’avorriment i dispara los
nivells d’adrenalina. Era el Diablo del
Joan, que és com anomena a la seva canya.
No sabem encara com s’ho va fer, però era dintre del sac de dormir i la
resta estàvem sentats al terra i ell va ser lo primer en arribar a la canya. Una forta estrebada i un crit:
- - Síííí...! És un monstruo!
Efectivament la
canya tot i ser de fibra massissa es doblegava com si fos de goma. Lo Joan tot motivat estirant i cridant i
disfrutant de lo que prometia ser una gran peça. Desprès de uns deu minuts de lluita la bèstia
arriba no massa cansada a la vora i entre Oriol i Patri lo pugen a la vora
ficant les mans dintre la boca i veien com de sobte se tancava aquella bocota
plena de punxetes que ens van encetar los dits.
Però malgrat tot, lo bitxo va pujar.
Realment impressionant lo tamany de la bèstia. Vam treure lo metre i va marcar 1 metre i 80
centímetres,que no està malament. La Marina com sempre ens va fer unes
magnífiques fotos que acompanyen esta història i bé ja sabeu la resta.
Desprès vam passar
una bona estona recordant com havia anat la batalla, com havia picat, quan
necessari és portar uns guants al damunt per si de cas...
Bé cap a la una vam
decidir que ja en hi havia prou, que a l’on demà s’havia de treballar. Lo Joan, l’Oriol i l’Adrià és van quedar,
però desprès ens vam comentar que no va passar rés més emocionant en tota la
nit, a part de que los peixos semblava que s’enfotien de nosaltres.
Potser tornarem un
altre dia, però ara mateix només podem pensar en lo dissabte que volem provar d’anar
a Alfarràs a provar sort. Ja us
contarem.
