TARAZONA CITY

Continuem explicant tot allò que hem fet durant l’estiu i ho em explicant un dels viatges que més ens ha agradat.  La visita al pantà de Santa Ana a Tarazona.

Vam sortir un diumenge al matí amb la intenció de passar allí lo dia, ja que a lo tonto a lo tonto està llunytet.  Unes bones dues hores i mitja de camí (si és pobre i no agarres l’autopista).  Quan vam arribar a Tarazona city vam quedar sorpresos de tot  l’art mudejar  que conté.   Una primera impressió ens va deixar en ganes de tornar-hi en temps i fer una mica de visita cultural.

Lo primer que vam fer va ser treure lo tiquet i preguntar com arribar-hi i ens ho van indicar molt amablement.

Anàvem una mica mosques, ja que ens havien explicat que allò era un festival de pescar i no parar.  Quan alaben tant un puesto tenim certa tendència a desconfiar, ja que moltes vegades nos saps ben bé si ha tingut qui t’ho conta un dia excepcional o realment és la tònica general.   En  la nostra habitual mala sort vam pensar que probablement aquell dia los deus de la pesca no ens serien favorables.

Vam muntar los trastes en una ventolera que no és podia ni estar.  Vam aprofitar les restes de prenso del concurs anterior.  Medim l’aigua i en veure que hi havia un fondo bastant regular comencem a pescar.  Concretament comença  a pescar Pau a l’anglesa.  Jo tenia que muntar la enxufable i hem resistia un mica, ja que hem feia por que l’aire me la partís.

 No van passar més de deu minuts que ja va començar lo festival.  Una picada i Pau clava la seva primera carpa que comença una gran lluita.  Treu fil del carret, doblega la canya i dibuixa un gran somriure a la cara de Pau que és deleita en una lluita que és prolonga uns deu minuts.  Al final va eixir una carpa de un quilo escàs.  Però lluitava com si peses deu.

M’animo i munto l’enxufable mentre Pau ja treballa un altra carpa.  Aconsegueixo llençar, tiro una bola de cebo i tres carpes pugen a espentes a menjar-se-la abans que toque fondo.   Clavo la primera i la trec, a tot això Pau ja en portava tres.  Trono a llençar i ara ataquen lo suro.  Estem desbordats en les picades i no tenim temps de res que no sigui treballar les carpes i mirar d’ensalabrar-les.  Desprès de dues hores comença a ploure i a fer un vent huracanat que ens obliga a plegar completament xops.

Impressionant.  No tenim paraules per a descriure lo bé que ho vam passar.  Recordava les pescades de carpes que és feien a Mequinensa fa més de vint anys, quan en poca cosa podies pescar més de vint carpes en tres o quatre hores de pesca.  Però es que astí encara és pescava més...  Això sí, hams com màxim del catorze, fils i goma no massa dobles i suros com més petits millor (tot i que això ho marca una mica l’aire que faci) ja que encara que no ho sembli són peixos de picada subtil i és solten amb molta facilitat.

Però no tot és fantàstic.  Animat per la fabulosa jornada de l’estiu hem vaig apuntar a l’Open Jata de Tarazona.  Puc avançar que rés a veure lo pantà que vam visitar a l’estiu en lo pantà que hem va tocar pescar a l’octubre.  D’una banda, pescadors de Tarazona, hem van comentar que al puesto que hem va tocar no havien aconseguit mai treure peix.  D’altra banda acabava de caure la primera nevada al Monayo i hem vaig fotre de fred tot lo matí.  Resultat una carpa de dos quilos i mig, lo quit de l’enxufable trencat per un altra carpa que damunt és va escapar i tres picades que no vaig veure a temps pel sol que hem pegava als ulls.   Total que no vaig saber gestionar bé la pesca degut a la confiança de les picades de l’altre camí.

Us deixem unes fotos de l’estiu pa fer enveja.